Nas i orella

En català tenim la nostra manera de qualificar els sentits. Així, diem: "tenir bon nas" o "un nas molt fi" i no "un bon olfacte". També diem: "una orella fina" o "una bona orella" i no pas "una bona oïda". Si hi veiem bé, és que tenim "bon ull" encara que més sovint diem "bona vista". Si tenim un "bon paladar" és que el tenim fi i aquí no podem pas dir que tenim "bon gust" perquè el "bon gust" el tenen, si de cas, les coses que mengem.

Això és perquè amb les paraules nas, DIEC ac.1. orella, DIEC ac.1. ull, DIEC. paladar, DIEC ac.2. no signifiquem només aquestes parts del cos sinó també el sentit corresponent i la facultat de percepció.
Així ens ho diu l'Alcover-Moll

    Per tant no és de bon català dir una cosa a "l'oída". Cal dir-ho "a l'orella" o "a cau d'orella". Dient "orella", indiquem també la part interna on hi ha el sentit de la oïda, no només la part cartilaginosa externa. En castellà, "oreja" només és la part de fora. Llavors cal dir "oído" per indicar la part de dins i el sentit o facultat de sentir-hi. En català podem dir que tenim "mal d'orella". En castellá no sembla que quedi bé dir que tens "mal de oreja" perquè "oreja", tal com hem dit, per ells és només la part cartilaginosa externa.
    Curiosament quan parlem d'un xafarder diem que "posa el nas per tot arreu", no l'orella ni els ulls que és allò que realment hi posa.
    Quan algú fa veure que una cosa, malfeta o compromesa, no la veu diem que "fa els ulls grossos" no "la vista grossa" que seria "la vista gorda" del castellà.

Article relacionat: 'Sentir i escoltar'.

Article relacionat: 'Sentir i veure'.