|
1. No són diftongs Les gramàtiques solen parlar molt dels diftongs per tal de prevenir les errades d'ortografia a l'hora de posar accents, dièresis o el guionet per tallar la paraula al final de la ratlla. Però aquí hi ha un problema de fonètica greu i molt poc valorat. Molts professionals, a la ràdio i a la TV, no se n'adonen. Els diftongs que hi ha en català només són aquests: AI, EI, OI, AU, EU, OU que els formen una vocal forta (A, E, O) i una de feble (I, U) i aquests altres: UI, IU, UU que en tenen dues de febles. No són diftongs els grups: IA, IE, IO, UA, UE, UO. El problema gros no és pas l'ortografia sinò la fonètica. D'escriure-ho ja en sabem força. En castellà sí que són diftongs: IA, IE, IO, UA, UE, UO. Per tant, és pronuncien com una sola síl·laba. En català són dues síl·labes i així cal que ho pronunciem. Altre cop el castellà ens malmet la nostra llengua. De fet, som nosaltres que deixem que el castellà ens domini. Els diftongs és un cas difícil perquè, a vegades, costa de trobar-hi la diferència a l'hora de pronunciar-ho. No hi tenim l'orella prou fina i en general, no se n'és gaire o gens conscient. Ara hi posarem exemples per tal de poder fer un bon exercici de fonètica. La paraula "canviarem" és can-vi-a-rem i no can-via-rem. Per aprendre a dir-ho bé, fixem-nos que cal reforçar la sil·laba "vi". Aquí posarem en negreta la síl:laba que cal reforçar: Direm: "can-vi-a-rem" i no "can-via-rem" que seria pronunciat en castellà. La paraula "aviat" és a-vi-at i no a-viat Direm: a-vi-at i no a-viat. La paraula "pronunciem" és pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem Direm: pro-nun-ci-em i no pro-nun-ciem. La paraula "continuació" és con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció Direm: con-ti-nu-a-ci-ó i no con-ti-nua-ció. La paraula "estudiem" és es-tu-di-em i no es-tu-diem Direm: es-tu-di-em i no es-tu-diem. Podriem practicar-ne més: con-ti-nu-i-tat, o-ri-en-ta-ci-ó, ve-ï-nat, re-fe-rèn-ci-a, dif-tè-ri-a, con-ti-nu-a-rem, cons-ci-èn-ci-a-ci-ó, po-tèn-ci-a, o-ra-ci-ó, vi-ru-lèn-c-i-a, im-me-di-at (i no im-me-diat), su-at, co-pi-at, ca-mi-ó (no ca-mió), re-fu-gi-at . Ara una paraula molt especial: Justament la paraula "especial" La frase"És un ... molt especial", tal com es diu ara, va venir d'Amèrica, fa una colla d'anys. La sentiem a les pel·lícules. Allà la vàrem apendre. Ara a la radio, a la TV i per tot arreu, tot és especial: el dia que som, el convidat que entrevisten, el cantant que actua... Sol ser el recurs de quan no hi ha res d'especial. Abans no hi havia gaire res que ho fos d'especial. Ara tot ho és. Per això, caldrà tenir un interés especial a dir-la bé: S'ha de dir "es-pe-ci-al" i no "es-pe-cial com malhauradament es diu tan sovint. Finalment. Alerta amb la paraula "circuit" no porta dièresi. Cal dir cir-cuit i no cir-cu-it. Ha de sonar com quan diem l'arròs ja és cuit 
|