 4. Fort i fluix  Quan cantem o enraonem, en català diem encertadament que ho podem fer fort o fluix. En castella aquí la tornen a fallar perquè diuen alto o bajo que és cosa molt diferent. Aquest cas és molt fàcil d'entendre si tenim present que la veu, com qualsevol altre so,  té dues qualitats: La intensitat i la freqüència.La intensitat és l'energia que té el so: Si en té molta direm que el so és fort, si en té poca direm que el so és fluix. La freqüència, que també en diem el to, són les vibracions que fa per segon: Si en té molta, el so és alt (o agut) i si és petita, el so és baix (o greu). Ja veiem doncs que podem cantar alt (molta freqüència) i fluix (poca intensitat) i també baix (poca freqüència) i fort (molta intensitat). Posem-hi un exemple amb els verbs sentir i escoltar i els adjectius fort i fluix que estem comentant aquí: "Enraona més fort que si ho fas tan fluix, aquells d'allà darrera que t'escolten no et deuen sentir". Però ara, com sol passar sovint, hi ha una cosa que ho complica. Cal fer-hi una puntualització. Resulta que la intensitat d'un so es proporcional a la seva freqüència elevada al quadrat. Això vol dir que quan volem fer un crit ben fort sempre pugem el to, és a dir, sempre el fem més alt. Els sons alts són més intensos que els baixos. En certa manera podem dir que els alts són forts i els baixos són fluixos. Això, emperó no ens ha de fer desdir de fer servir correctament els adjectius tal com hem explicat i no direm: "Podem dir-ho ben alt" sinó "Podem dir-ho ben fort".  Pàgina inicial de boncatala.com 
|